Santa Bàrbara: el castell que va esclatar en mil trossos
Felip V de Borbó va recuperar Alacant, durant la Guerra de Successió Espanyola, excavant una mina a la serra del Benacantil i fent-la esclatar.
Datada cap a finals del segle IX (en època de dominació islàmica), però diverses vegades modificada i ampliada després de la Conquesta cristiana al segle XIII, la majestuosa fortalesa d’Alacant ha estat testimoni i víctima de nombroses batalles, sent una d’aquestes la que va atorgar el nom al castell. Va ser el dia 4 de desembre —onomàstica de Santa Bàrbara— de l’any 1248, quan l’infant Alfons de Castella va aconseguir derrotar als musulmans, prenent així el castell d’al-Laqant.
Però parlem d’allò que refereix el titular d’aquest article: L’explosió de la mina. Per posar-nos en contexte ens hem de remuntar a la Guerra de Successió Espanyola, en la qual s’enfrontaven dos bàndols després de la mort del rei Carles II d’Espanya, sense deixar descendència. Un bàndol es va posicionar a favor de Felip V de Borbó, qui havia designat com a hereu al tron, Carles II en el seu testament; l’altre bàndol estava a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, proposat pels integrants del tractat de l’Haia de 1701. Diferents països europeus es van veure involucrats en aquesta guerra.
Nombroses naus angleses es van presentar davant la badia d’Alacant el 31 de juliol de 1706 i, després de vuit dies d’incessant setge, van assaltar la ciutat. Gairebé un mes més tard, el 7 de setembre, van prendre el castell i es van fer amb el control d’Alacant fins el 3 de desembre de 1708, data en què el cavaller francès D’Asfeld va ser enviat per Felip V per recuperar primer la ciutat i , posteriorment, el castell. Per a tal fi va manar excavar una mina a les entranyes de la serra del Benacantil (sobre la qual s’assenta la fortalesa) i omplir-la de pólvora, tasca que es va dur a terme entre desembre de l’esmentat any i el 28 de febrer de 1709.
Amb aquella estratègia llesta per esbocinar la muntanya en mil trossos, així com als que es refugiaven al castell (els anglesos i uns pocs austriacistes), va oferir al comandant d’aquests, Richards, tant que abandonessin el lloc per les bones com que, després de la seva negativa, comprovessin que realment hi havia una mina plena d’explosius preparats per provocar el caos, a la qual cosa també es van negar. Presa la decisió, va manar D’Asfeld, el 4 de març del mateix any, desallotjar les cases circumdants a la muntanya Benacantil i, a continuació, procedir amb allò que ja havia anunciat: l’encesa de la mina i la conseqüent explosió.
El baluard, la casa del governador i centenars de tones de roques van sortir volant per l’aire. El mateix Richards i diversos dels seus homes, que es trobaven al baluard, van perdre la vida a la detonació, la qual no va tenir les dimensions que D’Asfeld esperava. A més, es calculen en unes quatre-centes les cases que van quedar sepultades sota l’allau de roques que va provocar l’explosió. Els supervivents del castell van ser evacuats de la ciutat, el 19 d’abril, per una guarnició anglesa.
Amb la presa del castell de Santa Bàrbara, Felip V de Borbó va recuperar l’últim lloc de la geografia valenciana que havia estat en possessió del seu rival, Carles d’Àustria.
Coneix cada indret del sud-est valencià amb el llibre Passejades amb història pel sud-est valencià.
