La Cara del Moro al turó del Benacantil (Alacant)

Nombroses llegendes deuen el seu origen a formacions capritxoses de la naturalesa, com siluetes o perfils recognoscibles en muntanyes o grans roques. És el cas d’aquesta història (una de les més esteses a la ciutat d’Alacant), en què l’amor, la fantasia i la desgràcia tracten de donar explicació al nom actual de la ciutat i a la rocosa Cara del Moro, situada al turó del Benacantil.

La llegenda explica que…

Hi ha qui diu, a «la millor terreta del món», que Alacant no deu el seu nom a la seua antiga denominació islàmica (Al-Laqant), sinó a una bella princesa àrab, el pare de la qual era el cabdill de la medina musulmana. Aquest i la seua filla vivien a la imponent fortalesa del Benacantil, envoltats de aclaparadores riqueses i infinits menges portats de recòndits llocs d’arreu del món.

Però segons anava creixent Cántara (la filla del califa) més pretendents apareixien a l’umbrall de la seua porta. El cabdill observava sempre als joves detingudament, esperant que aparegués l’adequat per a la seua filla: el més fort, ben plantat i ric. Passaven els dies, els mesos, i no apareixia un candidat mereixedor de la mà de la xicona, per la qual cosa va determinar organitzar un gran banquet al seu castell, al qual assistiria tot pretendent ben posicionat. Tant èxit va tenir el festeig que no va trobar a un, sinó a dos: tots dos s’havien desfet amb galanteries cap a la princesa, des de l’inici de la vetllada. El pare, indecís però satisfet amb les dues proposicions, va encarregar una prova diferent per a cadascun, de manera que el primer que acabés la seua tasca amb èxit obtindria la mà de la princesa: un d’ells, Ali, s’encarregaria de portar l’aigua de Tibi al castell, construint una sèquia tan llarga i robusta com fos necessari; l’altre, Almanzor, viatjaria fins a les Índies, per mar, i portaria les millors espècies que hi trobés, per entregar-les a la jove princesa.

Tots dos van començar amb decisió els seus corresponents encàrrecs, però Alí, que era qui havia de canalitzar l’aigua, es començava a distreure pensant en la princesa i veient-la d’amagades. No va trigar a ser correspost i, junts, profundament enamorats, van començar a planejar el seu pròsper futur. Però tan absort havia estat Alí amb la seua estimada que va desatendre la seua tasca i, quan pensava que ja res li podria separar de la princesa, Almanzor va arribar de les Índies carregat amb allò que el cabdill li havia encomanat i, per tant, amb la seua tasca complerta.

El pare de Cántara, complint amb la seua paraula i ignorant els precs de la filla, que ja havia fet la seua elecció, va lliurar la mà d’aquesta al jove Almanzor, per a disgust dels enamorats. Ali, afligit i desposseït de la seua estimada, no va trobar millor remei a la seva pena que suïcidar-se, saltant des de la part alta de la serra de Tibi, creant un immens esvoranc en el lloc on va caure. La princesa, amb la mateixa pena, es va dirigir al turó de Sant Julià i, abstreta en la seua dissort, va saltar mortalment al buit.

Tal era l’amargor que sentia l’emir per haver causat la pèrdua de la seua filla, que va pregar a Al·là el pitjor dels càstigs. Així, va quedar ell mateix petrificat sota la seua despullada fortalesa i, encara avui, podem veure el seu rostre allà mateix, mirant cap a ponent.

Commoguts per tan tràgica història, van decidir els habitants d’Al-Laqant rebatejar la ciutat amb el nom de Alicántara, en memòria de la princesa àrab, i de tal nom explica la llegenda que procedeix la denominació actual de la ciutat.

 

Si coneixes altres versions d’aquesta llegenda pots compartir-les als comentaris.

Artículo leído 21460 veces.

Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies