La meua breu, però grata, experiència com a woofer

La meua breu, però grata, experiència com a woofer
Ser woofer, o voluntari, no només consisteix en viatjar gratis, sinó en conèixer altres cultures i en obrir la ment.

Han passat ja alguns anys —va ser a l’any 2013—, però casualment l’altre dia em vaig topar amb un article, que va compartir Gluubo a la seua pàgina de Facebook, el qual tractava sobre el woofing —és a dir, sobre com viatjar gratis a canvi de tirar una mà—, i m’he animat a explicar la meua experiència que, en realitat, vaig realitzar a través de HelpX.

En el meu cas, tot va començar després d’un projecte frustrat. No volia ni podia quedar-me de braços creuats, sense fer res. Vaig decidir buscar formes de viatjar, o de visitar llocs, de la forma més econòmica possible. En poc temps ja estava preparant el meu viatge de tres setmanes a Beniarbeig, a la Marina Alta. No, no em vaig anar molt lluny. Allà m’esperaven una parella d’alemanys, d’uns cinquanta anys d’edat, en una bucòlica finca al costat del riu Girona. Quan dic al costat del riu, vull dir que realment estava al costat del riu: la casa de convidats —una molt ben equipada mobile-home, de tres mòduls— estava a uns quinze metres de l’aigua, amb els seus mosquits i altres insectes; però al costat del riu. Sí, portava repel·lent i em ruixava tots els dies; i, tot i així, aquests feien de les seues. Però pagava de sobres la pena.

Riu Girona, a pocs metres de la finca.

Als pocs dies de la meua arribada —l’última setmana del mes de maig del 2013— es van unir una parella d’argentins —Ingrid i Camilo—, qui ja havien passat algun temps al Pirineu català, a un lloc perdut on es practicava la permacultura. En Beniarbeig lis esperava un entorn una mica més modern, amb aigua corrent, cisternes i aire condicionat. Camilo pertany a una nombrosa família de músics argentins, de Santiago del Estero: els Carabajal, que en el seu origen es van popularitzar amb la música folklòrica. Amb el seu grup, anomenat TREMOR, Camilo fa espectaculars fusions entre el folklore, l’electrònica i altres estils musicals.

Ingrid, Camilo i jo

La casa de convidats —on ens allotjàvem Ingrid, Camilo i jo— tenia la seua pròpia cuina, un xicotet saló i dues habitacions amb els seus corresponents banys. Tot un luxe. Nosaltres només havíem d’ajudar amb algunes tasques de la finca i, quan obríem l’armari, la nevera o ens assèiem a taula, sempre trobàvem menjar en abundància. I, per descomptat, un llit on dormir, que almenys en el meu cas era més que confortable.

Alguns dels quefers diaris consistien a pintar taulons de fusta —que després es fixarien sobre la porta principal de la finca—, col·locar una part de la reixa metàl·lica o diferents tasques de manteniment del jardí.

Taulons pintats de color blanc (una de les tasques).

Normalment desdejunàvem, esmorzàvem i dinàvem amb els nostres amfitrions, és a dir, amb els propietaris de la finca. El sopar ja era cosa nostra, el qual preparàvem a la mobile-home. I, com es pot endevinar, fer woofing no és simplement viatjar gratis, ja que la convivència i l’intercanvi cultural és també una de les premisses d’aquesta, poc habitual, forma de viatjar. Entre altres coses, vaig aprendre algunes paraules en alemany i algunes expressions argentines que no havia escoltat abans. Vaig menjar, per primera vegada, Kartoffelsalat (amanida de creïlles) i truita fumada, entre altres estranys plats els ingredients dels quals difícilment recorde. I vaig donar un llarg passeig en sidecar, com a acompanyant: Beniarbeig – Benimeli – Marjal de Pego-Oliva – Dénia. També vaig visitar, per lliure, llocs com la Vall d’Ebo o la Vall de Laguar.

Sidecar
El sidecar en qüestió.

Però quan em ve al cap la meua estada a Beniarbeig, allò que millor recorde són els primers minuts del matí: no se sentia més que el piular dels ocells i algunes granotes raucant. La serra de Segària, el camp i els primers raigs de sol coronaven aquell moment. Pagava la pena matinar.

Indicadors de PR a l’entorn de La Vall de Laguar.

La meua experiència com a woofer (o helpx) va ser breu i, honestament, poc atrevida, ja que van ser tan sols tres setmanes i en una destinació molt propera. Però no descarte viatjar a altres llocs en un futur. Si algú em pregunta li diré que sí, que ho prove, però que investigue sobre on va i que llegisca opinions sobre el lloc on s’allotjarà. És una cosa que tots haurien de provar, almenys, una vegada en la vida.

Comparteix-ho:
Adán Agulló

Adán Agulló

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies