Santa Pola: últim refugi dels moriscos il·licitans

Fa tot just quatre-cents anys que aquestes terres (i les de la resta de la Península) van veure partir aquelles persones que durant tant de temps les havien llaurat, treballat i, en definitiva, configurat d’una manera que ha perdurat fins als nostres dies.

Van ser els moriscos, els quals abans van ser mudèjars i, molt abans, senzillament musulmans, aquells que van conquerir la Península Ibèrica cap al segle VIII. En el cas dels moriscos il·licitans, el castell i el port de Santa Pola van ser els últims llocs que van trepitjar abans de ser expulsats, al nord d’Àfrica, després de quasi nou segles habitant al territori que va ser la seua casa i la seua pàtria.

Embarcament dels moriscos al Grau de València (Pere Oromig, 1616).

La convivència amb els cristians, des que l’infant Alfons (futur Alfons X de Castella) es fes amb el control d’Elx cap a l’any 1250, no va estar exempta de contrarietats i nombroses disputes —Jaume I va recuperar el lloc, l’any 1265, després d’una rebel·lió musulmana—. Com en altres municipis, els conquerits van ser expulsats extramurs i, allà, se’ls va permetre erigir el seu raval, al barri que encara avui es així anomenat. A més, lis van ser cedides les terres menys fèrtils, amb un cabal d’aigua significativament menor al dels cristians, la qual rebien a través de la sèquia de Marchena.

Tornant a la qüestió principal: tals eren els conflictes sorgits entre cristians i mudèjars, sobretot cap als segles XV i XVI, que es va optar per decretar la conversió dels segons al cristianisme —la qual cosa va fer Carlos I d’Espanya, el César— i , així, passaren a denominar-se moriscos. Però tal conversió, que a Elx es va realitzar el 22 de gener de 1526, no es portava a la pràctica en la intimitat, ja que nombrosos moriscos seguien practicant el culte a l’Alcorà.

L’expulsió dels moriscos (Gabriel Puig Roda, 1894).

Ja regnant Felip III, va decretar aquest l’expulsió definitiva dels moriscos, el 4 d’agost de l’any 1609, la qual cosa va ser anunciada el 22 de setembre. Els d’Elx comprenien unes 400 famílies, és a dir, unes 1540 persones, que correspondrien a un terç de la població. Van sortir del raval el 3 d’octubre i van ser guiats, cap a Santa Pola, per dues companyies d’infanteria de cent cinquanta components cadascuna , entre arcabussers i mosqueters. El mateix senyor d’Elx (també duc de Maqueda), Jorge de Cárdenas, va confiscar tot allò que aquests posseïen —tot i que el seu coetani, l’historiador Cristóbal Sanz, escrivís el contrari per interessos personals—. I el que van patir els moriscos il·licitans, de camí al port que els s’embarcaria amb destinació a l’Àfrica, els va esdevenir igualment als moriscos de multitud de municipis, doncs pocs es van salvar del saqueig. Els de Crevillent i Asp van córrer similar sort, ja que rendien vassallatge al mateix senyor i van ser embarcats al mateix port, Santa Pola.

Embarcament dels moriscos al port d’Alacant (Pere Oromig i Francisco Peralta, 1613).

Prèviament al multitudinari embarcament, el castell de Santa Pola va acollir els moriscos vinguts dels esmentats municipis, tot i que per llavors ja havien estat injustament desposseïts de les seues més preuades pertinences, deixant-los només aquelles robes que cobriren les seues carns. Al port fondejaven 9 galiotes procedents de Sicília, i quatre més de Portugal. Seguidament, aquestes embarcacions es van dirigir al port d’Alacant, on es van reunir amb la resta de l’esquadra per partir cap a Orà i Mazalquivir (Mers el-Kebir), a l’Àfrica, el 5 d’octubre. El dia 11, del mateix mes, van arribar a la costa africana. Però, en línies generals, els habitants del continent veí no van ser tan hospitalaris com els nouvinguts esperaven, ja que molts van ser sotmesos a maltractaments i saquejos.

Desembarcament dels moriscs al Port d’Orà (Vicent Mestre, 1613).

Però no tots els moriscos van abandonar la Península, ja que es va permetre que els xiquets menors de 4 anys es quedaren, si els pares així ho volien, amb famílies de cristians vells. A més, nombrosos xiquets —fills dels moriscos rebels de les muntanyes de l’interior van quedar orfes i van ser acollits per diferents famílies (de cristians vells) de la geografia valenciana. L’any 1610 hi havia, a Elx, vuit xiquetes i xiquets procedents de Relleu i La Vall de Laguar, entre d’altres llocs, així com una xiqueta, es creu que de moriscos il·licitans. Evidentment, van adoptar noms, costums i tradicions cristianes, però la seua genètica va quedar, per sempre, a la terra que va veure néixer els seus avantpassats. No hi ha més que fer una ullada a les nostres gents o, fins i tot, a un mateix.


Aquestes i altres dades interessants es recullen en el llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a les llibreries.

Artículo leído 8900 veces.

Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies