La Vila d’ahir: memòries d’un viler nascut el 1910

Francisco Lloret Llinares conta interessants anècdotes de la seua infància, així com fets ocorreguts en les primeres dècades del segle XX a la vila xocolatera.

Molts són els que, amb la intenció de que les seves vivències no es perden en l’oblit, les deixen plasmades en forma de text. Però, desafortunadament, pocs les comparteixen de forma pública, bé per decisió pròpia o bé per manca de recursos.

El viler Francisco Lloret Llinares va estalviar, va editar i va publicar les seues memòries, amb el títol La Vila de ayer, l’any 1988. La seua obra constitueix un curiós viatge als primers anys del segle XX, quan als carrers de la Vila Joiosa no s’escoltava més que el sotragueig dels carros, els pregons, cançons espontànies i l’agradable piular dels ocells.

La primera referència que Lloret fa al passat es remunta a la seua infància, a l’any 1920, quan, com altres tants xiquets de l’època, treballava de filador, a La Senda. Es tractava d’un treball ardu i mal pagat, on la majoria d’operaris eren xiquets, als que se’ls ordenava no aparèixer el dia que s’esperava la visita d’algun inspector.

Lloret va rebre les seves primeres lliçons educatives al barri del Poble Nou, a la casa del mestre Agustí Galiana, a qui pagava quaranta cèntims setmanals.

En el seu llibre recorda, amb enyorança, els berenars a base de moniato rostit o dolços dàtils del carrer del datiler, així com la venda de llet que, tots els matins, realitzava el cabrer a la porta de cada casa, directament de la mamella al gerro.

Però en voler recordar la seua memòria més primerenca descriu com, l’any 1916, uns homes desmuntaven el Teatro Circo, ubicat a la platja. El mateix any es va inaugurar el Salón Moderno, on Lloret va veure les primeres pel·lícules de cinema mut, amenitzades per un piano; tres anys més tard, aquest seria reemplaçat pel Teatro Olimpia.

Mentrestant, havia esclatat la I Guerra Mundial i, l’any 1917, enfront de la Vila un vaixell italià va ser colpejat pels torpedes d’un submarí alemany, obligant als primers a refugiar-se al municipi, on van ser auxiliats i al qual van arribar amb barques salvavides.

Els forts temporals destrossaven i engolien tot allò que els mariners no havien amarrat bé a la part alta de la platja. El mar irrompia, fins i tot, a l’interior de les cases més properes a aquest, després d’absorbir ingents quantitats d’arena. L’antiga caserna de carrabiners, o un vell far —pintat de franges negres i blanques—, van ser alguns dels edificis que es va emportar la mar embravida.

No va ser fins l’any 1923 quan es va començar a construir un humil espigó, a manera de refugi per a les barques, amb pedra portada des d’una pedrera situada a la pedania del Torres. Els treballs van acabar en 1926, un any després que la carretera N-332 —fins aquells dies, de terra— rebés el seu primer asfalt.

Entre 1928 i 1930 es va construir la canalització que, des de la Masia de La Monja, portaria aigua corrent a les fonts de la Vila, així com a les cases de més recursos. Immediatament després de tal fita es va erigir un safareig al costat del lloc que va ocupar el desaparegut castell, al sud d’aquest.

A escassos metres, sota les cases penjants i unes dècades enrere, el 1896, havia entrat en funcionament la fàbrica de les llums, la qual proporcionava electricitat a alguns fanals dels carrers i al teatre, entre d’altres comptats llocs.

Francisco Lloret Llinares va fer bé, per descomptat, plasmant i publicant les seues memòries en el seu interessant llibre: La Vila de ayer. Aquestes han fascinat a un il·licità i segur fascinaran a tota persona —vilera o no— que aprecie i valore la riquesa històrica i cultural, no com individuals d’un únic municipi, sinó com a conjunt d’un tot. Els uns no seríem res sense els altres.