L’Encantà morisca, i ibera, del Baix Segura

Nombrosos llocs són escenari de llegendes referents a donzelles encantades, condemnades a viure tancades en grutes, llacs o ruïnes (entre d’altres) custodiant un secular i valuós tresor —en molts casos morisc—, encara que en pocs llocs es porta a terme una escenificació d’alguna de les versions d’aquesta llegenda.

El municipi de Guardamar del Segura és un d’aquests llocs que han sabut enriquir el folklore local, adaptant la llegenda de L’Encantà de Rojales (antiga pedania de Guardamar) a l’època ibèrica, en la qual el bust iber de la Dama de Guardamar cobra protagonisme per, quasi finalitzada l’escenificació, cedir-lo a la Dama de festes de l’any en curs. L’espectacular esdeveniment de llum, aigua i foc té lloc a meitat del mes de juliol i precedeix a diferents desfilades i cercaviles, incloent els de Moros i Cristians, que se succeeixen durant uns deu dies.

Si bé encara hi ha certa aversió per part d’alguns habitants de Rojales, que sostenen que Guardamar s’ha apropiat d’una llegenda seua, cal tenir en compte que des de fora —qui s’interessa — s’entén perfectament l’origen de la llegenda: el Cabeço Soler, a Rojales. Però també cal elogiar la tasca que Guardamar exerceix, que no és altra que haver adaptat i mantingut la llegenda de L’Encantà al voltant del bust iber trobat l’any 1987, al Cabeço Lucero.

S’exposa aquí la versió de Rojales —la primigènia, encara que amb alguna modificació i redactada amb les meues paraules— i s’anima als lectors a que coneguen la versió de Guardamar assistint a l’escenificació, que té lloc cada any a mitjan mes de juliol.

La llegenda explica que…

Va passar en temps de la Conquesta cristiana, quan moros i cristians habitaven per aquestes terres, algunes vegades pacíficament i, altres, no tant. Eren el Cabeço i les terres del lloc propietat d’un vell i acabalat emir, bondadós amb els seus i fidel a la seua religió, tot i que furiós per les noves lleis cristianes que s’havien imposat en aquelles terres, les seues, les que li van veure néixer a ell, al seu pare i al pare del seu pare. Vivia l’emir en un esplendorós palau, a la part alta del Cabeço Soler, on abans havien viscut els seus avantpassats, i bé sabia que prompte hauria de tenir hereus, ja que en cas contrari, quan ell morís, els cristians es farien amb totes les seues preuades possessions, tan valuoses com antigues, i tan àrduament llaurades i obtingudes pels seus predecessors.

Midday Meal
Escena que es va deure emular al palau de l’emir.

Però el benestant mudèjar no es conformava amb qualsevol dama, no. Volia, a més, que la seua descendència fos tan bella com ho era ell i com ho havien estat els seus pares. Va ordir un intricat pla per segrestar a una jove donzella cristiana, de cabells foscos i bella com una nit de lluna plena. Captiva, la va retenir al seu palau fins que va donar a llum i, tot seguit i sense pietat, va acabar amb la seua vida. Ningú sabria que aquella preciosa xiqueta nounada procedia d’un ventre cristià, ja que era la filla d’aquell ric emir i ningú s’atreviria a qüestionar la seua procedència.

Van passar els anys i la jove donzella, òrfena de mare, va començar a rebre nombroses proposicions de casament. El seu vell pare, que començava a veure el seu somni complert, va escollir a un bon amic seu, tan opulent com ell. L’emir es va afanyar a preparar-ho tot: la cerimònia d’enllaç i el posterior banquet, així com l’aixovar amb què obsequiaria a la seua agraciada filla.

Però era cosa del destí o, caprici de la naturalesa, que la jove donzella s’enamorés d’un jove i ben cristià, amb qui es veia d’amagades del seu ancià pare i del seu promès. Junts planejaven escapar d’aquelles terres i de la destinació que els esperava si romanien allà, impassibles. Només desitjaven formar un futur junts, feliços, lluny de tanta riquesa i opulència. No obstant això, el seu pla difícilment podria ser dut a terme, ja que les terres de l’emir eren diàriament freqüentades per jornalers i comerciants que feien negoci amb els seus cultius. I va passar que un dia, mentre una vella mudèjar collia carxofes, va descobrir a la jove parella corretejant entre uns arbres; la dona, fidel a l’emir, va posar en el seu coneixement allò que els seus ulls havien vist, doncs poc hi havia més deshonrós que el fet que la seua filla fos vista amb un cristià.

Othelo Desdemona
L’emir acaba amb la vida de la jove cristiana després d’haver donat a llum.

L’home, inquiet pel futur del seu llinatge i, alhora, decebut per la transgressió de la jove, va decidir seguir-la, sense que aquesta s’assabentés, la propera vegada que isquera del palau. Aqueixa mateixa nit l’emir, tan alerta com estava, dirigia la seua mirada a cada so procedent de l’exterior del palau. Es va sorprendre en comprovar, en una d’aquestes ocasions, que era la seua filla dirigint-se, a corre-cuita i mig ajupida, cap a un camp d’ametllers. Va eixir rere d’ella, armat i sense ser vist, i prompte va poder veure la cara del jove cristià a la llum de la lluna. L’últim va advertir una ombra, descobrint a l’emir, que va eixir colèric al seu encontre provocant una àrdua baralla fins que, de sobte, l’estoc del cristià va perforar el coll de l’ancià. Aquest, en la seua agonia, va maleir a la filla condemnant-la a viure sota terra, on també estarien el seu palau i les seues pertinences. Si el jove cristià la volia recuperar, només tindria una oportunitat i seria l’any següent, aquella mateixa nit, al solstici d’estiu: hauria d’arribar a la part alta de Cabeço Soler, just a mitjanit; enfront d’ell, a terra, apareixerien tres cintes de diferents colors i, si escollia la correcta, la jove mudèjar emergiria davant seu.

El jove va esperar impacient, afligit. Per fi va arribar l’esperat moment i va emprendre la seua gesta: era la nit de Sant Joan i en poques hores es reuniria amb la seua estimada. Va arribar fins a dalt del Cabeço Soler, com li havia indicat l’emir, i va esperar a la mitjanit, al fet que apareguessin aquelles estranyes cintes de colors. Va tirar de la verda i va tenir sort, ja que als seus braços va aparèixer, de sobte, la jove Encantà, qui li va indicar la necessitat d’arribar fins al riu, amb ella en braços, perquè la donzella pogués rentar-se els peus ferits i així trencar l’encanteri que la tenia presa en aquell turó. El jove, sense dir res, es va afanyar a baixar al riu, però la seua estimada s’anava fent a cada instant més i més pesada i, per a sorpresa de qui seria el seu heroi, pel camí apareixien monstruoses criatures a les quals el jove s’havia d’enfrontar amb una sola mà, sense deixar anar a la jove. Pocs metres quedaven ja per arribar al riu quan, exhaust i quasi sense alè, es va topar de front amb l’espectre de l’emir, causant-li tal estupor que, sense adonar-se’n, va deixar caure a la jove i immediatament tot es va esfumar: l’espectre, les estranyes criatures, la jove… Defallit i decebut, va tornar al poble i a les poques hores va morir, doncs havia envellit cent anys en una sola nit.

Hercule Hydre
Una situació similar va haver de trobar el jove cristià en intentar rescatar la seua estimada.

Des d’aleshores, cada cent anys la donzella pot ser alliberada durant la nit de Sant Joan. El jove que la trobe i aconseguisca portar-la al riu Segura, per rentar-li els peus, obtindrà la seua llibertat i les riqueses que amagava el seu pare, l’emir, al Cabeço Soler.


Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.

Passejades amb història pel sud-est valencià

Artículo leído 9200 veces.

Comparteix-ho:

One thought on “L’Encantà morisca, i ibera, del Baix Segura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies