Ifac: la gran roca que va emergir de la mar

La imponent roca, única a la Mediterrània, tindria el seu origen en un geni malvat que intentava fugir d’un dels servents de Neptú.

Si hi ha un referent natural al litoral del sud-est valencià, és a dir, una icona o distintiu que ve al cap dels que l’han visitat, aquest és, sense dubte, l’imponent penyal d’Ifac. Aquest s’erigeix, majestuós, al costat del nucli urbà del turístic municipi de Calp, endinsant-se a la mar direcció NW-SE, com si una poderosa força l’estigués empenyent cap al cel constantment.

El penyal d’Ifac seria, segons alguns textos mitològics, una de les columnes d’Hèrcules, juntament amb el penyal de Gibraltar. Va ser declarat parc natural l’any 1987 i, actualment, és visitat per multitud de turistes i excursionistes setmanalment, ja que la seva rica fauna i flora, el seu patrimoni arqueològic —als seus vessants es va trobar un poblat iber, datat entre els segles IV i III aC, a més de la Pobla Medieval d’Ifac— i les increïbles vistes panoràmiques que s’observen des del cim, situat a 327 metres d’altitud, produeixen el delit de tots els que el visiten.

La llegenda explica que…

Fa molt de temps, al fons marí dels voltants de la costa de Calp habitava una nombrosa colònia de sirenes, qui plàcidament nedaven a les aigües clares del lloc, plenes de corall i de multitud de peixos de mil colors. Els seus quefers diaris no consistien en més que recórrer el fons marí, buscar els millors bancs de peixos i, entre totes, foragitar-los cap a la costa perquè, sense escapatòria, caigueren a les famèliques xarxes dels pescadors calpins. I això feien: ajudaven els mariners de Calp a que tingueren sempre una abundant pesca i, en compensació, aquests no les fustigaven ni les molestaven gens ni mica.

Però un dia va aparèixer, per les aigües del lloc, un dolent i malvat geni que constantment les assetjava i les perseguia, sense deixar-les un segon de descans i, per descomptat, impedint que realitzaren la seua tasca diària: ajudar els pescadors. En poc temps el seu problema no només seria el geni malvat, sinó també els pescadors, els quals començarien a perseguir-les per demanar explicacions i, qui sap, potser capturar-les.

Desesperades i sense voler abandonar el que era la seua casa —el fons marí de Calp—, es van afanyar les sirenes a demanar ajuda al déu dels mars, Neptú. No va trigar aquest en sentir la exasperada trucada d’auxili i, sense perdre un segon, va enviar al lloc a un dels seus millors genis, un geni benigne que tal paüra va causar al seu enemic —el que assetjava a les sirenes—, que aquest va intentar eixir fugint a corre-cuita de la mar i, sense acabar d’emergir, allí va quedar petrificat, formant l’actual penyal d’Ifac.

Actualment, els dies que el penyal amaneix envoltat en la boira, expliquen que és el geni malvat intentant escapar de la seua maledicció, però els primers raigs de sol sempre aconsegueixen dissipar la boira. També diuen que, qui aconseguisca presenciar això, serà feliç per sempre. Qui sap? Siga com siga, segur que una eixida de sol amb el penyal d’Ifac com a escenari no té preu.

Si coneixes altres versions d’aquesta llegenda, o altres llegendes relacionades amb el penyal d’Ifac, per favor, comenta més avall i comparteix-ho amb els lectors de Sendes i Llegendes.

Artículo leído 13009 veces.

Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies