Els Arcs: el malparat aqüeducte romà d’Altea

El traçat d’aquesta mil·lenària obra d’enginyeria hidràulica va configurar, segons els indicis, una part del sistema de reg actual d’Altea, avui conegut com el Reg Nou.

Aquest desconegut i castigat aqüeducte es va erigir en les albors de la nostra era. En aquells dies, al territori on avui es troba Altea no hi havia més que alguns humils assentaments romans, dispersos per les terres de l’antic municipium d’Allon (l’actual Vila Joiosa), com l’embarcador de la platja i illot de l’Olla, un magatzem vinculat a l’explotació pesquera situat al sud del riu Algar o, ja en terme de l’Alfàs del Pi, el jaciment de l’Albir (vila, necròpolis i mausoleu).

Segons les investigacions dutes a terme fins al moment, el traçat de l’aqüeducte en qüestió va haver de constituir una important obra d’enginyeria hidràulica, la finalitat del qual hauria consistit en distribuir l’aigua del riu Algar entre els diferents camps de conreu situats al sud de l’esmentat riu, així com cap a la vila romana de l’Albir. Aquells que van trepitjar i van ocupar més tard aquestes terres van haver de mantenir gran part del conjunt de reg romà, ja que quan van arribar els cristians, pel que sembla van construir la canalització (o sèquia) del Reg Nou seguint el recorregut de l’antiga obra romana. D’aquesta tan sols queden, actualment, les malmeses restes de 31 pilars que sostenien l’aqüeducte, però molts d’aquestos estan quasi desapareguts. El conjunt té una longitud d’uns 500 metres i, així mateix, travessava el barranc dels Arcs, el nom del qual es creu que procedeix dels antics arcs que va haver de tenir l’aqüeducte entre els seus pilars. S’estima que l’altura màxima d’aquestos va poder arribar als 20 metres al centre de l’esmentat barranc.

Com és lògic, l’aigua dolça sempre va ser un element bàsic per a la vida i, en funció d’aquesta, establien els seus assentaments les diferents cultures passades. Les aigües del riu Algar no només es van utilitzar per irrigar les terres de cultiu de l’entorn sinó que, com les d’altres tants rius, també van servir per moure la maquinària d’antics molins, alguns dels quals han arribat fins als nostres dies, tot i haver sofert diferents reformes que van modificar la seua fesomia original. Hi algunes restes d’un molí datat cap a l’època islàmica —el Molí dels Moros—; altres, datats entre els segles XVII i XVIII, s’han conservat en millor estat, com els de la Torre, de Benimussa o de l’Horta.

Malauradament i, com ja s’ha esmentat, de l’aqüeducte romà no queden més que alguns maltractats pilars —alguns van ser tombats o, fins i tot, canviats de lloc; altres es van perforar per instal·lar bústies al seu interior—. Però no per això ha de caure en l’oblit, ja que constitueix un dels últims vestigis d’aquestes característiques del sud valencià i demostra, així mateix, la continuïtat en l’ús d’una xarxa de reg configurada, almenys, dos mil anys enrere. Millor sort ha tingut el jaciment contemporani, denominat avui Museu a l’Aire Lliure Vila Romana de l’Albir. També paga la pena visitar els molins associats a les aigües del riu Algar —sobretot el Molí de la Torre, ubicat en un secular camí que, segons alguns historiadors, es podria correspondre amb la Via Dianium—.


Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.
Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies