D’or i aigua a la serra del Cabeçó d’Or

El Cabeçó de l’Aigua hauria estat, potser, el nom més fidel als orígens etimològics d’aquesta sorprenent muntanya, que es reparteix entre els termes de Busot, Xixona i Relleu (Alacant).

No obstant això, sense l’actual denominació, el Cabeçó d’Or no tindria les màgiques llegendes i històries derivades del mal interpretat vocable iber ur (aigua), que es va haver de mantenir en època de dominació islàmica i, més tard , es confondria amb la paraula valenciana or. A més a més, es creu que aquesta simple confusió fonètica va ocasionar grans pèrdues de temps i diners a un acabalat marquès que, sense cap èxit, va emprar als seus peons en la recerca d’un suposat tresor, en un avenc que més tard rebria el seu nom, és a dir, l’avenc del Marquès.

Vessant occidental del Cabeçó d’Or, vist des del Racó de Seva.

Aquesta gratificant serra, a més de llegendes, ofereix diverses sendes i camins que permeten conèixer interessants racons i xicotets boscos de, sobretot, pi blanc, on també es deixa veure l’atractiu arboç, que a la tardor convida a provar els seus petits i tous fruits vermells. Aquests, dolços i de certa acidesa, contenen petites quantitats d’alcohol, degut a que comencen a fermentar en l’arbre. És per això que el seu nom científic en llatí, Arbutus unedo, aconsella «menjar només un» (unum: un; edo: menjar), doncs el seu consum excessiu pot produir embriaguesa i mal de cap. Aquest arbust i altres tants, puntualment acompanyats de petites àrees poblades de molsa, creixen al costat de les grans parets verticals del Cabeçó d’Or, on hi ha prop de 200 vies d’escalada, no sent aquesta l’única pràctica esportiva, amb cordes, que es pot realitzar en aquesta màgica serra, ja que compta amb diferents grutes idònies per a l’espeleologia, com els avencs del Marquès, de la Campana, o les coves de la Granota i del Canelobre. Aquesta última compta amb una de les voltes naturals més altes de la Península Ibèrica, d’uns setanta metres d’altura, i durant la Guerra Civil Espanyola va ser utilitzada, pel bàndol republicà, com a fàbrica de motors d’avió i com a polvorí. Es troba habilitada, parcialment, per ser visitada pel públic general i, per les seves característiques, en el seu interior s’ofereixen diferents concerts de forma periòdica.

Àrea superior del Cabeçó d’Or.

Així mateix, les coves del Canelobre són escenari d’algunes llegendes relacionades amb aquesta serra, com la relatada per l’autor Joaquim González i Caturla al seu llibre, Rondalles de l’Alacantí. Segons la qual:

Va ser en aquesta cova on el moro Alí, que vivia a Busot amb la seva filla Gesamina, va decidir amagar les seves més preuades pertinences, a l’assabentar-se que els cristians s’havien aixecat en armes. Va pensar que allò millor seria abandonar les seves terres, per no morir a mans d’aquests, i li va dir a la seva filla que amagaria, aquella mateixa vesprada, un cofre ple d’or i joies al costat de l’entrada de les coves del Canelobre, soterrat al costat de una pedra que s’il·luminava amb els últims raigs de sol. Tot i el pla del mahometà, Ali mai va tornar a casa amb vida, ja que els cristians li van donar mort aquell mateix dia, abans d’arribar al poble, després de negar-se a revelar l’amagatall de les seves pertinences. Desesperada per la tardança del seu pare, Gesamina va sortir en la seva recerca i, quan plorava aquella pèrdua al costat del cos inert d’Alí, van aparèixer els assassins i, sense dir paraula, van córrer darrere d’ella fins que la jove va aconseguir refugiar-se a les coves del Canelobre. En la foscor de la caverna, els cristians cridaven a Gesamina, a cegues, perquè aquesta els indiqués el lloc on es trobava el tresor, davant la qual cosa, la jove mora va maleir a tot aquell que intentés trobar-lo. Mai més la van tornar a veure, doncs compten que va fugir per un passadís ocult, que només ella coneixia, fins emergir a la mar per la cova del Llop Marí, a la propera població del Campello. Però la història no acaba aquí, ja que, segles més tard, aquest relat va arribar a oïdes de l’humil tio Roc, un llaurador que ho va perdre tot a Busot, va provar fortuna a Barcelona i va tornar al Cabeçó d’Or, on per fi es va fer sospitosament acabalat. No va passar massa temps fins que, un dia de caça, va morir accidentalment en rebre un tret d’un dels seus companys. La maledicció de la jove Gesamina s’havia complert.

Pendent rocosa propera a l’avenc del Marquès i cim del Cabeçó d’Or.

Llegendes a banda,  visitar aquesta serra és la millor manera de gaudir-la. Les marques de la ruta senyalitzada com a PR-CV 2 ens condueixen, des de molt a prop de les coves del Canelobre, al cim del Cabeçó d’Or, situat a 1209 metres d’altitud. El recorregut complet, anada i tornada (baixant pel mateix camí de pujada), no supera els 10 km, però requereix certa preparació física per superar els 730 metres de desnivell, així com el terreny relliscós i petites grimpades que trobem en certs punts de la ruta. Després d’un primer tram de pista forestal arribem, des del Pla de la Gralla (on aparquem al costat de la carretera), al Racó de Seva i, des d’aquest punt, ascendim ràpidament serpentejant per un corriol que ens condueix a la Casa del Polzet. Des d’aquesta, seguim la pujada fins l’avenc del Marquès i, finalment, arribem al cim, on paga la pena recrear-se amb les encisadores vistes dels voltants, entre les quals destaca el Puig Campana (1408 msnm), la qual panoràmica es pot veure a la imatge principal d’aquest article, amb el penyal d’Ifac al fons i a la dreta.

Artículo leído 442 veces.

Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies