Història i llegendes de Sant Jordi

Història i llegendes de Sant Jordi

El llegendari Sant Jordi és venerat, des de l’antiguitat, en nombrosos punts del planeta.

Alguns historiadors atribueixen les llegendes actuals a Jordi de Capadocia. D’altres, en canvi, indiquen que res té a veure l’anterior amb el Jordi que va donar lloc a la seua llegenda més famosa: la de Sant Jordi, el drac i la princesa. Aquesta és, actualment, coneguda al voltant del món, i ha discrepàncies respecte a si l’escenari de la llegenda va ser un o un altre, tot i que, difícilment, es pot saber amb certesa el lloc on es va inspirar aquesta història per primera vegada, segles enrere.

Allò que si podem conèixer és la primera referència escrita en la qual es parla sobre Sant Jordi, el drac i la princesa, i es remunta al segle XIII, quan Jacopo da Varazze la va reflectir en la seua obra Llegenda daurada (un recull de llegendes d’uns cent vuitanta sants i màrtirs cristians), i en la qual deia que Sant Jordi salvava la princesa Cleodolinda de la gola d’el drac, així com al poble de Berito (actual Beirut, al Líban). Així mateix, altres textos posteriors situen aquesta llegenda en llocs com Montblanc (Tarragona) o Puigverd (Lleida). A més, a Banyeres de Mariola (Alacant) es fa, cada tres anys, una representació multitudinària de la llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa.

San Jorge Rubens
Lluita de Sant Jordi i el drac (Pedro Pablo Rubens, 1606 – 1608).

Contexte històric

Si ens hem de remuntar al període en què s’indica que Sant Jordi va viure, ens situaríem a finals del segle III. El desencadenant d’aquesta història llegendària no seria un altre, més que l’estrictament religiós i, més concretament, el cristià, ja que el drac representaria, en aquesta llegenda, el mal, la foscor, el dimoni; i, Sant Jordi, amb el seu cavall blanc, representa el bé, allò que és pur i net, el cristianisme. En conseqüència, la llegenda no atén un fet històric concret o conegut, tot i que habitualment s’il·lustra i representa ambientada en l’edat mitjana.

Però no només hi ha una única llegenda referent a Sant Jordi. Jaume I el va nomenar en les seues cròniques, i no simplement per devoció, que amb gran fe el venerava, sinó perquè, segons ell, Sant Jordi el va ajudar a vèncer sengles batalles a Mallorca i València, apareixent amb el seu cavall blanc amb centenars de genets que, guanyada la lluita, s’esfumarien de la mateixa manera. Es compta també, a la població d’Alcoi (Alacant) —que és el cas que ens ocupa— , que Sant Jordi va aparèixer amb el seu cavall blanc a la part alta del castell per acabar amb el-Azraq, el cabdill mahometà que assetjava la vila en aquells moments, la qual cosa es remunta a l’època de la Conquesta cristiana, cap al segle XIII.

Llegenda de Sant Jordi Matamoros

Nombroses viles havien caigut ja a mans dels cristians, gràcies a les tropes de Jaume I el Conqueridor. Però Alcoi, que era una d’elles, patia els atacs i espolis dels musulmans amotinats, de la mateixa manera que la resta de pobles del territori. Tan sols comptava amb vint cristians repobladors, comptant el capellà, Mossèn Torregrossa, de manera que els pillatges eren freqüents i senzills de dur a terme. El rei Jaume I, alertat de la difícil situació en què es trobaven els alcoians, va enviar mig centenar d’experts cavallers per defensar la vila i, a el mateix temps, espantar els sequaços d’al-Azraq, cabdill a qui obeïen els de la mitja lluna. El d’ulls blaus li deien els seus, ja que «el blau» és el significat d’al-Azraq.

Però lluny d’acovardir-se davant els armats cavallers que el rei cristià havia enviat, els mahometans van donar avís als seus companys dels pobles veïns, alçant-se en armes i, fins i tot el mateix al-Azraq, es va presentar davant la muralla de la vila. En un obrir i tancar d’ulls, el bàndol enemic va traspassar la muralla i va carregar contra els de dins, sense pietat. Rius de sang corrien pels carrerons de la malmesa Alcoi, ja que els cristians queien com mosques, a causa de la seua desesperant inferioritat numèrica.

La rendició de Granada (Francisco Pradilla, 1882).

El capellà, Mossèn Torregrossa, inquiet per la sort dels seus veïns, es va encomanar al sant d’aquell dia que, per ser 23 d’abril, no era altre que Sant Jordi. Aquest, atenent a les pregàries de l’afligit religiós, va aparèixer amb el seu cavall blanc i la creu vermella al pit, a la part alta d’un merlet del castell i, veloç com el vent, va travessar amb la seua espasa a tot sarraí que en el seu camí es va creuar fins arribar, a la fi, davant el líder d’aquests: al-Azraq. Es van batre en llarg i tediós duel fins que, a la fi, Sant Jordi va enfonsar la seua espasa en el tors del seu oponent, el d’ulls blaus. Malferits, els pocs mahometans que encara vivien es van retirar, a corre-cuita, del camp de batalla, atordits i sense tornar la mirada enrere.

Es va disposar, des d’aquell moment, que Sant Jordi fos patró d’Alcoi, i així ho segueix sent en l’actualitat. Però és Sant Jordi, com ja s’ha indicat, protagonista d’altres llegendes, i no podem eludir la que detallem a continuació, la més estesa.

Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa

Era Berito un poble tranquil, assossegat, apartat de les grans urbs de l’antiga Roma, enclavat a una frondosa vall i acompanyat per altes i boscoses muntanyes. La seua gent, persones educades i expertes en diferents oficis com la terrisseria, la ferreria o la fusteria, feien de Berito el lloc més tranquil i harmoniós de la regió, ja que tots els viatgers quedaven sorpresos, gairebé encisats, quan passejaven pels enjardinats i frescos carrers del poble, de cases baixes de pedra ataronjada i pronunciades teulades de pissarra. Un bell campanar destacava d’entre la resta d’edificacions, i un inesgotable brollador proveïa d’aigua mineral a la gran font de la vila, situada a la plaça principal, i de la qual es proveïen tots els veïns.

Però un dia ennuvolat i gris va aparèixer, en la citada plaça, un enorme drac alat escopint foc per les seues gargamelles. Les seues escates, com les d’una serp però gegants i robustes, eren color verd maragda; els seus ulls, grans com el cap d’una vaca i color negre atzabeja, estaven travessats per una pupil·la vertical del color del foc. Allà, al costat de la font, va voler el drac instal·lar-se durant un temps. Passaven els dies, els veïns començaven a quedar-se sense aigua i, de cap manera, s’atrevien a acostar-se a la font, tota ennegrida, a l’igual que la plaça i les cases adjacents, per les contínues flamarades que llançava la temible criatura.

Assedegat i ple de ràbia, passat un temps, un fornit jove es va decidir a acostar-se a la font per omplir un càntir, la qual cosa faria quan el drac dormís per, així, córrer el mínim risc possible. L’oportunitat va arribar a les poques hores i, el jove, sense pensar-s’ho dues vegades, es va llançar a emprendre la seua gesta. Gairebé de puntetes, i sota l’atenta mirada dels seus veïns, que l’observaven a través de les finestres de les cases que envoltaven la plaça, en l’interior de les quals es trobaven tots reunits i a refugi, va començar a caminar cap a la font, amb el càntir a la mà esquerra, a l’espatlla, i una robusta espasa a la mà dreta, que de poc li serviria. Va arribar al seu objectiu sense fer cap soroll, va omplir el càntir amb una sola mà i, tot seguit, va emprendre la tornada, triomfant, quan de sobte l’espasa va colpejar lleugerament el sòl empedrat.

Sant Jordi derrotant al drac (Johann König, 1630).

Els foscos ulls de la bèstia, que havia despertat de la seua letargia, prompte es van fixar en el desafortunat jove, qui romania immòbil amb l’esperança de confondre el drac, tot i que aquest ja havia olorat a la seua presa i no la deixaria escapar. Alçant-se, l’animal va prendre una profunda glopada d’aire i va fer gest de llançar foc quan el jove, que ja havia començat a córrer deixant caure espasa i càntir, gairebé havia sortit de la plaça. Els veïns, atònits, van observar com les grans urpes de la bèstia, que havia emprès el vol, atrapaven al pobre valent, indefens. I mentre uns contemplaven a tots dos, caçador i presa, allunyar-se pel cel, altres es llançaven a marabunta a la font, per omplir les seues assedegades gerres. Instants després va tornar el drac i tots es van amagar de nou, precipitadament. Del jove mai més es va tornar a saber res.

Van comprendre que no podrien omplir els seus càntirs si no distreien el monstruós animal, i que l’única manera d’allunyar-lo era amb ofrenes, amb vides humanes, ja que el drac ja havia acabat amb tots els animals de granja que hi havia al poble. Per sorteig, cada dia seria sacrificada una persona i, així, els altres habitants tindrien una mica de temps per proveir-se d’aigua.

El nombre de veïns minvava segons passaven els dies, i ja molt pocs quedaven quan, per desgràcia per al rei de la regió, que vivia a Berito, va arribar el torn de la seua desventurada filla, la princesa Cleodolinda. Amb profunda tristesa, el rei es va acomiadar d’ella i li va deixar partir cap a la font de la plaça, on l’esperava la bèstia. Tots van veure com la princesa es va elevar cap al cel, allunyant-se de la vila entre les urpes del poderós drac.

Tal era la dissort del pobre rei que, entre sanglots, va resar i va suplicar a Sant Jordi que la seua filla tornés sana i estàlvia, que s’alliberés de la gola del monstre i que no patís cap mal. I no va fer falta més pregària. Sant Jordi va aparèixer a lloms del seu cavall blanc, amb la seua brillant armadura platejada i la creu vermella sobre el pit. Al costat del miraculós cavaller i encoratjats pel rei, tots els veïns es van llançar a la recerca de l’amagatall del drac, el lloc on devorava les seues preses. Prompte van donar amb el seu cau, unes ruïnes situades a la part alta d’un desolat i socarrimat turó proper al poble.

Mentre els altres observaven des de baix, allunyats del perillós foc, el sant i cavaller Sant Jordi, que ja es trobava davant del drac, temptava i examinava la reacció d’aquest davant seu. Ensordidores flamarades intentaven carbonitzar-lo una i altra vegada, tot i que les sortejava sense cap dificultat, movent-se veloç d’un costat a un altre. Es va sentir xiular la llança de Sant Jordi tallar el vent i, a l’instant, va travessar amb un cop precís el coll de la bèstia, el cos inert de la qual va rodar turó avall, per acabar al peus dels sorpresos habitants de Berito.

Sant Jordi i el drac (Gustave Moreau, 1889 – 1890).

Tots van celebrar la victòria, l’alliberament d’aquell mal, la fi de la desgràcia. El cavaller va convidar a Cleodolinda a pujar al seu cavall i es van reunir amb el rei i la resta dels veïns, que examinaven desconfiats el monstruós cos escatat. Tanta era la sang que emanava la ferida infligida per Sant Jordi, que es va formar un gran bassal al costat del drac. I del toll va sorgir un roser, de flors vermelles com la sang. El cavaller va agafar una rosa, la va oferir a la bella Cleodolinda i, tot seguit, va desaparèixer sense deixar rastre.

El poble va recuperar la tranquil·litat, els veïns van poder omplir de nou els seus càntirs sense cap preocupació, i Sant Jordi va ser nomenat el seu patró.

Comparteix-ho:
Adán Agulló

Adán Agulló

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies