La Vila Joiosa i els miracles de Santa Marta

Segons la tradició, l’encisadora població de la Vila Joiosa va veure la seua salvació en Santa Marta, quan aquesta va dissuadir un atac de pirates barbarescos del nord d’Àfrica.

Miracles atribuïts a diferents sants van contribuir a la victòria dels cristians davant els pirates barbarescos, en diferents atacs produïts a diversos punts de la costa mediterrània. Si el municipi xocolater de la Vila Joiosa venera Santa Marta és pels diferents miracles que, segons explica la tradició, van ocórrer en els segles XVI i XVII. S’exposa, en aquest article, la llegenda referent al desembarcament barbaresc ocorregut l’any 1538, així com l’ocorreguda el 1653, quan la imatge de fusta de Santa Marta va vessar llàgrimes durant dues hores.

La llegenda explica que…

Corria l’any 1538. Havia arribat ja l’estiu a la vila pesquera de la Vila Joiosa quan els seus humils habitants, que rondaven els tres-cents, s’afanyaven a reparar els danys produïts a la muralla durant l’últim atac dels pirates barbarescos, esdevingut escassos dies enrere. Per fortuna per als vilers, és a dir, els cristians, l’ofensiva havia estat repel·lida, com en tantes altres ocasions, gràcies a l’empar de Santa Marta, que en els moments d’intens foc enemic parava les bales amb un poalet. Encara en l’actualitat és això recordat pels veïns de la Vila, amb el següent vers:

Santa Marta la vella
la del Portalet
que empomava les bales
amb un poalet.

Però tornem al segle XVI. Els veïns vivien amb la certesa que els corsaris tornarien a aparèixer, ja que en cada atac arribaven amb més galiotes i millor armats, i bé sabien els vilers que la seua assetjada vila no era l’única que es trobava en tan turmentada situació, ja que els pirates no perdien l’oportunitat de realitzar pillatges en tants llocs com trobaven. Per tal motiu, difícilment es podien auxiliar entre pobles veïns, ja que cadascú havia de romandre a la seua vila per defensar-la davant les temudes incursions. I no va trigar a sobrevenir el següent assalt.

Diminuts punts es menejaven mar endins, a bon ritme. Desenes de galiotes, enllumenades per la llum de la lluna, s’acostaven a la platja. Els sentinelles havien tingut temps suficient per alertar els veïns de la Vila, els qui es trobaven ja completament armats i en els llocs prèviament designats per a cadascun d’ells: sobre la muralla, al passeig de ronda, mig centenar d’arquers esperava el moment oportú per llançar les seues fletxes impregnades d’oli i embolicades en foc; al mateix lloc, una vintena de forts xicons s’afanyava a preparar els pesats projectils que serien disparats, amb els canons, contra les embarcacions sarraïnes; a la platja, desenes de cristians, armats amb estocs, llances i arcabussos, esperaven colèrics el moment del desembarcament per acabar amb el inestimat enemic. Era la nit del 29 de juliol; una llarga i cruel lluita estava a punt de començar.

El cel ras permetia veure amb claredat l’incessant avanç dels barbarescos capitanejats per Zallé Arraez, que s’acostaven a la costa amb gran rebombori en advertir que els cristians ja havien preparat la seua defensa. Tot just van veure els arquers que tenien les galiotes a tir i van llançar la seua primera ofensiva, sense esperar que aquestes tocaren terra; i el mateix van fer els que estaven al comandament dels canons. La resposta va ser immediata. Centenars de bales es van estavellar contra la muralla; no moltes menys ho van fer contra els cristians, que van patir una dura contraofensiva. Tan prompte van trepitjar terra els primers sarraïns, tots els vilers expectants a la platja es van llançar en bloc contra ells. Tan abarrotada estava la platja i la desembocadura del riu Amadorio que no quedava lloc per a més embarcacions i, en conseqüència, els pirates que volien arribar a la platja no tenien més remei que fer-ho nedant. Desenes d’ells van morir ofegats, a causa del foc cristià i a la llarga distància que havien de superar. Però no paraven d’aparèixer galiotes i els vilers ja havien patit multitud de baixes, tantes que ja creien perduda l’espantosa lluita.

Un estrèpit ensordidor va atordir a tants com hi havia al camp de batalla. Una llum encegadora va trencar l’horitzó i va destrossar incomptables naus a la mar. Tot seguit, el cel, que abans estava ras, es va cobrir per complet de foscos núvols de tempesta. Mentre els cristians es trobaven refugiats intramurs, destructores ràfegues de vent i incessants cortines d’aigua van assotar àrduament a la flota enemiga, enfonsant-la íntegrament en molt poc temps. Tal com va aparèixer la tempesta, va desaparèixer, deixant una afable calma. Van atribuir els vilers tal miracle a Santa Marta, i és per això que va ser nomenada patrona de la Vila Joiosa.

Les llàgrimes de Santa Marta

Un altre miracle atribuït a Santa Marta es remunta a l’any 1653, cent anys abans de la primera celebració de les festes de Moros i Cristians, quan el municipi viler es trobava sumit en una profunda sequera. Va ocórrer el 8 de maig, segons va quedar reflectit en acta notarial, que la imatge de fusta de Santa Marta va començar a vessar llàgrimes pels seus ulls, i així va romandre durant dues hores. Algunes setmanes més tard va arribar una missiva en què es comunicava que Felip IV autoritzava la construcció del tan necessitat pantà de Relleu. Van quedar tots fascinats en comprovar que el referit document havia estat signat el 8 de maig del mateix any, de manera que les llàgrimes de la seua patrona no eren de tristesa sinó d’alegria, ja que la sort dels vilers canviaria, a millor, en breu.

Si coneixes altres versions d’aquestes llegendes, per favor, comenta-ho més avall.

Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.