Jaume el Barbut: el Robin Hood valencià
El Robin Hood valencià va controlar un extens territori que comprenia nombroses serres de la franja Alacant-Murcia.
Qui hauria dit que per aquestes terres —la zona nord-est de la Regió de Múrcia i la sud-oest del País Valencià— hagué temps enrere un bandoler al més pur estil Robin Hood. Sí, és a dir, aquell heroi que robava als nobles més acabalats per, més tard, repartir el botí entre els pobres, doncs a això es dedicava el malfactor anglès, el qual forma part del folklore britànic des de molt antic. Diferents hipòtesis, de nombrosos investigadors, donen peu al controvertit origen de la llegenda anglesa, la qual sembla remuntar-se al segle XIII.
Però anem al cas que ens pertoca: Jaume el Barbut, qui va néixer a la població de Crevillent, el 26 d’octubre de l’any 1783. L’origen de la història —amb àpexs de llegenda— sembla remuntar-se a la època en què aquest, Jaume, es trobava treballant a unes vinyes del municipi veí de Catral, les quals s’encarregava de custodiar. Potser, encoratjat per la seua joventut, no va dubtar a matar, durant una baralla, a un popular bandit que assaltava diferents cultius: el Zurdo. Després d’això i, fugint no només de la justícia sinó també dels companys del mort, es va refugiar a la muntanya, on va ser acollit i integrat a la banda dels germans Mojica (o Mújica, segons la font). Però tant s’acarnissaven aquests amb les seues víctimes, a més que robaven a qualsevol persona —fora noble o un humil comerciant—, que Jaume va decidir fer-los front i, així, va aconseguir crear la seua pròpia banda, capitanejada per ell mateix. Per descomptat, la seua quadrilla de bandolers es dedicaria a robar als que més posseïen per entregar-lo, després, als més desfavorits. A més, la violència no era la primera opció quan assaltaven algú, la qual cosa acostumaven a fer en recòndits camins rurals perduts entre les muntanyes d’Alacant i Múrcia. La gent humil dels pobles l’admirava i, de vegades, l’amagaven a casa per ocultar-lo de les milícies del rei.
Durant la invasió francesa per part de Napoleó, entre els anys 1808 i 1813, el bandoler i la seua quadrilla es van unir a la guerra de guerrilles per combatre l’invasor. Acabada la guerra, Jaume va ser indultat de la seua activitat anterior com a bandoler, per la seua col·laboració activa combatent als francesos, tot i que l’any 1815 va tornar a la serra per dedicar-se, de nou, al bandolerisme.
Cinc anys més tard, el 1820, Rafael de Riego va instaurar el liberalisme després d’un cop d’estat, a la qual cosa el bandoler va respondre adscrivint-se als partits de la causa realista i destruint tot monument o símbol constitucional de qualsevol poble pel qual passaven ell i la seua banda. Proclamava, a més, al rei absolut: Ferran VII.
Acabat el Trienni Liberal, el 1823, es va reinstaurar el Govern absolutista, el bandoler va ser indultat i nomenat, pel consistori de Múrcia, Sergent Major. Jaume es va dedicar aleshores a perseguir i capturar altres bandolers i fugitius. Però un any després, el 1824, l’aleshores sergent va ser convocat a la presó de Múrcia per rebre ordres. Quan es va presentar al lloc va ser acusat de robatori i assassinat i, finalment, va ser penjat a la forca el 15 de juliol del mateix any, a la plaça de Santo Domingo. Expliquen que el seu cos va ser desmembrat, fregit, col·locat en diverses gàbies i exhibit en diferents localitats de Múrcia i Alacant.
Ja quasi no s’escolten les següents expressions, tot i que van estar presents fins fa algunes dècades: a Crevillent, per donar a entendre que algú es sentia estafat, deien «a robar a la Garganta», lloc pel qual des de molt antic s’arriba a Asp des del primer municipi. A Elx, per expressar que algú era amic de l’aliè, deien «eixe és més lladre que Jaume el de la serra». En altres pobles propers, quan es sentien estafats també deien «a robar a Crevillent».
