Quan la serra de Crevillent estava «tota verda»

L’il·licità Juan Galiano Sánchez (Elx, 1920) relata, en el seu llibre titulat Des de la Balona (2007), algunes de les seues vivències més interessants, des de l’època de la Segona República fins les albors del segle XXI. Enfilat a una metafòrica balona —zona més ampla del tronc de la palmera, que queda just per davall de les palmes— albira diferents episodis del seu passat, com la infància viscuda al costat del seu iaio Tonico Brosses, qui li explicava que quan ell era un xiquet —cap a la segona meitat del segle XIX— la serra de Crevillent estava «tota verda».

El llibre —de fàcil lectura— dedica les primeres pàgines als seus iaios: el ja citat Tonico Brosses (Antonio Sánchez Pascual) i Teresa Peral Román. Del primer indica, entre altres coses, la tasca transhumant a la qual es dedicava amb el seu pare i els seus germans, viatjant a Andalusia —on intercanviaven mercaderies— amb caravanes de carros fortament armades per fer front al bandolerisme. Amb l’arribada del ferrocarril a Elx, els llargs viatges amb carro per comerciar van deixar de ser rendibles i, en conseqüència, Tonico Brosses es va dedicar a l’agricultura. Així mateix explica, de la seua iaia Teresa, que tot i que aquesta no comptava amb formació acadèmica, coneixia tots els secrets del camp i de les plantes medicinals. La dona encoratjava al seu nét a fer servir la intel·ligència quan la força era inútil: «Busca a manya», li deia.

Estación del Ferrocarril (Elche)
Estació del ferrocarril. Dècada de 1920. (elche.me / J.A. Carrasco Pacheco).

Galiano també recorda al mestre En Joaquín Aparicio, natural de Cantàbria i qui insistia en el correcte ús de les lletres ce i zeta, ja que la gran majoria de xiquets il·licitans, en parlar en castellà, no feien us fonètic d’aquestes. No va poder assistir a les seues classes més que uns pocs mesos, ja que era el major de quatre germans i era necessari portar aliment a casa. Va trobar el seu primer lloc en el món laboral a l’antiga tenda de teixits Hijos de Jaime Brotons.

Rememora, igualment, les agradables i disteses tertúlies al carrer durant les nits d’estiu. El Tio Pere —mestre filador— acostumava a portar la veu cantant i, sense cap mena de por, defensava obertament la seua ideologia republicana, tot i que augurava la derrota. Això va ocasionar un conflicte amb un immigrant andalús anomenat César, qui suposadament simpatitzava amb grups d’esquerres per, acabada la Guerra Civil, declarar-se fermament a favor dels vencedors. El fet és que el segon —encara «roig» i, segons Galiano, sentint-se marginat per no entendre el valencià— va denunciar al primer, per agitador, i aquest va ser detingut l’endemà. Tres mesos després va ser alliberat, encara que les greus seqüeles físiques i psicològiques van acabar amb la seua vida en poc temps.

Hiladores
Filadors al Camp d’Elx (elche.me / data i autor desconeguts).

Però el final de la Guerra Civil li va esdevenir durant un viatge amb tren a l’horta de València, amb la seua mare i altres dones, que intercanviarien espardenyes d’espart per arròs. No van tenir èxit a Benifaió, pel que van haver de caminar 12 quilòmetres fins a la localitat veïna d’Albalat de la Ribera, on van esgotar les seues existències i van carregar els seus farcells amb quilos i quilos d’arròs. La tornada a terres il·licitanes va ser una veritable odissea, ja que van passar algunes nits al costat de l’estació de Xàtiva, per la qual passaven els trens totalment atestats de gent, fins i tot sobre el sostre. Els horts de tarongers circumdants van ser l’únic suport durant els dies que allà hi van romandre, amb milers de refugiats que fugien de la repressió del bàndol nacional.

Però aquestes són només algunes de les vivències que Galiano narra al seu llibre Des de la Balona, la qual lectura resulta tan agradable com fascinant.

Desde la Balona
Des de la Balona, ​​de Juan Galiano Sánchez (Institut Municipal de Cultura d’Elx, 2007).

I, com ja s’ha comentat en algun que altre article d’aquest blog: els millors transmissors del nostre passat som nosaltres mateixos, les nostres vivències i deixar constància escrita d’aquestes. Segur que hi ha més que interessants memòries que, per qualsevol motiu, no han vist la llum i segueixen oblidades en algun calaix familiar —possiblement, un que molt poques vegades s’obri—, cosa que resulta, en certa manera, frustrant per als qui gaudim viatjant al passat a través de relats reals que, en molts casos, ajuden a comprendre l’evolució històrica més recent. Tenim els recursos per conservar les nostres memòries. Fem que no es perden.

Artículo leído 9568 veces.

Comparteix-ho:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies