Vuit encisadores pujades als cims del migjorn valencià

Amb altituds que superen els 1500 metres, les comarques del migjorn i sud valencià són, proporcionalment, una de les regions més muntanyoses de la Península Ibèrica.

Per la seua altitud i renom, la serra d’Aitana pot semblar la més dificultosa d’ascendir, encara que altres cims com la Serrella o el Puig Campana requereixen un major esforç, ja que en aquestes serres es supera un major desnivell . En qualsevol cas, les nombroses serres de l’esmentada àrea geogràfica meravellen, àmpliament, a qui les coneixen. Sempre hi ha alguna muntanya nova per explorar. A continuació s’exposen alguns dels cims més coneguts i sorprenents de la zona.

1. Bèrnia (1126 msnm).

Es troba a la línia divisòria entre les comarques de les Marines Alta i Baixa, a molt poca distància de la costa. La curiosa forma de la seua carena, escarpada i rocosa, evoca una gegantesca cresta petrificada d’un dinosaure o drac. Tant des del cim com des del famós Forat —un túnel que cal creuar a quatre grapes—, s’obté una de les millors panoràmiques de les badies d’Altea i Benidorm. Més info.

2. Aitana (1557).

La trencadissa serra d’Aitana, que presideix la vall de Guadalest, és una de les més impactants de les muntanyes del migjorn valencià, ja que en aquesta s’observa la ràpida i evident transformació del terreny, als sorprenents avencs de Partagat. L’ascens no és dels més difícils, ja que des de la font de Partagat hi ha una senda que, en poc temps, arriba a la penya Forata (1549 msnm), que és el punt més alt accessible per a excursionistes. Més info.

3. Montcabrer (1390).

Es tracta de la cimera del frondós Parc Natural de la Serra de Mariola, on es va introduir una colònia de voltors l’any 2000. El Montcabrer es troba a poca distància del nucli urbà de Cocentaina, i de fet hi ha una interessant ruta, amb diverses fonts, que puja al cim des de l’Ermita de Sant Cristòfol. També és possible l’ascens des d’Alcoi, pel barranc del Cinc (o Cint), des d’Agres o des de la urbanització del Pinatell (Bocairent). Més info.

4. Menetjador (1354).

Situada entre Ibi (al sud) i Alcoi (al nord), el cim del Menetjador constitueix el punt més elevat del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja, que acull un important i longeu bosc mediterrani de carrasques. L’ascens més senzill es realitza des de l’àrea recreativa de la Font Roja. La pujada des d’Ibi és més llarga, però paga la pena ja que passa per diferents pous de neu i permet conèixer, més a fons, el parc natural i la diferència de massa forestal entre la solana i l’ombria. Més info.

5. Penya Migjorn (1226).

Es troba al costat de la vila torronera de Xixona i, des de fa pocs anys, aquesta cimera és visitada per nombrosos voltors, potser procedents de la propera colònia de la serra de Mariola. L’ascens més senzill es realitza des del nucli urbà de Xixona, al costat de les restes del castell islàmic. Un dels indrets més sorprenents de la Penya Migjorn es situa molt a prop del cim, on trobem la solitària Paret del Cantil davant de nombroses formacions rocoses arrodonides. Més info.

6. Puig Campana (1406).

Constitueix la segona cimera més elevada de la regió i, com el seu nom indica, aquesta muntanya té una clara forma cònica —almenys des d’algunes perspectives— que recorda a una campana. L’accés més senzill al cim es realitza des de Finestrat, des d’on es supera un dur desnivell d’uns 1000 metres. N’hi ha qui s’atreveixen amb l’ascens directe, per la pedrera, encara que existeix una ruta més relaxada (i més llarga) que envolta la serra i la corona des del coll del Pouet. Més info.

7. Pla de la Casa (1379).

La «pirinenca» per excel·lència del sud valencià no és altra que l’escarpada serra de la Serrella, que a més compta amb tres pics que superen els 1300 metres d’altitud: el Pla de la Casa (1379), Serrella (1359) i la mallada del Llop (1361). L’accés al punt més alt es realitza des del petit poble de Fageca, enclavat a la bucòlica i poc transitada vall de Seta. A més, al cim del Pla de la Casa es troben, segons es creu, les restes del Castell de Xeroles, que en el seu origen hauria estat la torre islàmica situada a major altitud d’aquestes muntanyes. Més info.

8. Maigmó (1296).

Juntament amb la Penya Migjorn, constitueix una de les moles rocoses que flanquegen, des del sud, l’accés a la foia de Castalla. Es pot accedir al cim, en poc temps, des de l’àrea recreativa del Balcó d’Alacant. Tot i que per a excursionistes experimentats, i amb facilitat per a l’orientació, és totalment recomanable realitzar l’ascens des de l’àrea recreativa de Rabosa (Petrer). Es tracta d’una ruta llarga, sense senyalitzar i per passar el dia sencer, que permet conèixer a fons interessants racons com el Clot de les Manyes, el coll de l’Eixau o la frondosa ombria del Maigmonet, entre d’altres. Més info.