La Vall de Laguar: últim baluard dels moriscos rebels valencians
Quan Jaume I el Conqueridor es va proposar, allà pel segle XIII, recuperar el territori que els musulmans havien arrabassat als visigots durant el primer quart del segle VIII, els mahometans ja es trobaven fermament establerts a gran part de la Península i, com és lògic, no anaven a cedir per les bones davant les exigències dels invasors cristians.
Després de la Conquesta, les millors terres de conreu van ser assignades als cristians i es va lliurar, als mudèjars (musulmans als que es va permetre cohabitar amb els cristians; també anomenats, a la zona valenciana, sarraïns), noves terres perquè realitzaren les seues tasques. Moltes d’aquestes terres es trobaven en llocs abruptes i escarpats, de difícil accés i amb sòls no tan fèrtils. Una sorprenent mostra sobre terres assignades als mudèjars la podem trobar, actualment, al municipi de la Vall de Laguar, el qual es troba a l’interior de la comarca de la Marina Alta i els nuclis constituents del qual són Benimaurell, Fleix, Campell i Fontilles. Al lloc trobem més de 6000 esglaons construïts pels mahometans, possiblement durant el període mudèjar —encara que són coneguts com «els esglaons moriscos de la Vall de Laguar»—, els quals salvaven l’ampli barranc de l’Infern, així com altres barrancs del entorn, per arribar als camps agrícoles situats en els extrems oposats. Una ruta senderista, marcada com a PR-CV 147 i anomenada «La Catedral del Sendersime», recorre els citats graons construïts pels àrabs fa més de cinc-cents anys.
Però la convivència entre musulmans i cristians tenia els dies comptats. L’any 1502, els Reis Catòlics van dictar la pragmàtica de conversió forçosa, segons la qual, tots els musulmans de la corona de Castella havien de triar entre l’expulsió o la conversió al cristianisme. Carles I el Cèsar va decretar el mateix per a la corona d’Aragó, l’any 1525. Va ser aleshores quan va començar la convivència entre cristians vells i moriscos (musulmans convertits al cristianisme). Encara no havia passat un segle quan, l’any 1609, Felip III va decretar l’expulsió definitiva dels moriscos, la qual cosa es va dur a terme entre el citat any i el 1613.
Multitud de moriscos rebel·lats, els quals es negaven a abandonar la seua terra natal, es van fer forts en diferents punts de la Penínusla, encara que van ser derrotats uns rere d’altres. Als escarpats racons de la Vall de Laguar es van refugiar els últims moriscos revoltats del Regne de València, que van ser vençuts, finalment, al novembre del 1609 a la part alta de la serra del Cavall Verd. Els que no van ser massacrats van ser conduïts, amb vaixells, a diferents punts del nord d’Àfrica, on van rebre el tracte d’estrangers.
Posteriorment la Vall de Laguar va ser repoblada, l’any 1611, amb agricultors mallorquins descendents d’antics repobladors catalans. Però nombrosos camps de conreu van quedar abandonats i l’evolució demogràfica es va veure greument afectada, ja que el Regne de València va perdre al voltant d’un terç de la seua població. Aquells fets van marcar una fita en la Història i, encara que els moriscos van ser expulsats, a la Península Ibèrica van quedar alguns dels seus costums, procediments constructius i fins i tot alguns dels seus vocables; doncs, sense anar més lluny, Laguar deriva d’al-Agwar, és a dir , «les coves».
Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.
