La sang genovesa de la costa d’Alacant
Diversos municipis del litoral peninsular revelen, mitjançant els cognoms heretats, les arrels genoveses de molts dels actuals habitants de llocs com Santa Pola, Torrevella, Alacant i, com no, de l’illa de Nova Tabarca.
Tan sols hem de remuntar-nos poc més de dos segles enrere, per donar amb qui van portar la sang genovesa al sud-est valencià, així com a altres punts de les costes de Múrcia i Andalusia. En gran part, l’origen de la situació actual cal buscar-lo en la pirateria, que assolava el mar i la costa mediterrània cap, sobretot, els segles XV i XVI. Els corsaris barbarescos, a més d’assaltar i saquejar embarcacions i poblacions de la costa, capturaven a aquells que es trobaven en aquestes i, posteriorment, els venien al continent africà, com a esclaus.
Entre les diferents accions dutes a terme pel monarca Carlos I d’Espanya per afeblir les forces piràtiques, es va fer amb el control de llocs com l’illa tunisiana de Tabarka, a mitjans del segle XVI, i va establir una fortalesa sobre la qual onejava la bandera espanyola, tot i que va arrendar l’illa a l’acabalada família genovesa dels Lomellini. Aquests la van colonitzar amb tres-centes famílies procedents de Pegli (situada al nord-est de Gènova), que es van dedicar a la recol·lecció de corall, encara que amb el pas del temps la xicoteta illa es va anar massificant i el corall va anar desapareixent. La Corona espanyola va deixar als Lomellini i als tabarkins a la seua sort, i tot i que aquests es van adscriure a Tunísia, a mitjan segle XVIII van ser capturats per a, alguns anys més tard, ser venuts com a esclaus a Alger.
Alguns d’aquestos tabarkins van ser rescatats, previ pagament, pel rei de Sardenya, Carlo Emanuele III, i conduïts a l’illa de Sant’Antioco, on van fundar el municipi de Calasetta. Algunes dècades abans —encara lliures—, molts tabarkins havien estat portats a l’illa deshabitada de Sant Pietro (al costat de la de Sant’Antioco), on van fundar Carloforte. El en aquells dies monarca espanyol, Carlos III, faria el mateix que el seu homòleg sard, unes dues dècades més tard. Així, en una primera expedició va rescatar, mitjançant pagament i intercanvi d’esclaus, a un miler de captius a Alger —entre els quals hi havia espanyols i tabarkins— i els va desembarcar al port de Cartagena. Un any més tard, en una segona expedició, va rescatar a uns tres-cents tabarkins igualment captius a Alger, qui van desembarcar al port d’Alacant. Aquests últims van ser conduïts, una mica més tard, a la llavors deshabitada illa Plana de Sant Pau, que passaria a nomenar-se illa de Nova Tabarca. Els de la primera expedició es van quedar, segons alguns investigadors, a Cartagena i en l’explotació salinera de la Torre de la Mata, que més tard es traslladaria a la Torre Vella per constituir, a principis del segle XIX, el municipi de Torrevella.
Les penúries i misèries sofertes pels nous habitants de l’illa de Nova Tabarca van provocar, en pocs anys, l’emigració de molts veïns a llocs de la costa com Alacant, Santa Pola o Torrevella. Avui, els descendents d’aquells primers tabarkins —descendents, alhora, de genovesos— es reparteixen per tot el litoral del sud-est valencià i, fins i tot, alguns han emigrat a altres punts de la Península i del globus. Si algun dels vostres cognoms (o dels vostres avantpassats) és Manzanaro, Pitaluca, Rus, Chacopino, Luchoro o Chapaprieta (entre d’altres), és més que probable que les vostres arrels siguen genoveses.
Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.
