Riuraus, o com la pansa va enriquir la Marina Alta
La comarca de la Marina Alta amaga fascinants vestigis arquitectònics d’una època d’esplendor econòmic, aturada per la perjudicial plaga de la fil·loxera.
Curioses estructures rectangulars i porticades esquitxen el paisatge de, principalment, la Marina Alta i, en menor mesura, la Vall d’Albaida i la Safor des de, almenys, finals del segle XVIII. Normalment, els riuraus es trobaven exemptes d’altres edificacions i, originalment, es van construir amb l’únic objectiu de guardar el raïm durant el procés d’assecat, acabat el qual s’hauria convertit en pansa.
El segle XIX va constituir l’època de major esplendor per a la indústria de la pansa a la Marina Alta. Encara en l’actualitat es poden observar elegants cases burgeses en municipis com Gata de Gorgos, Xàbia o Dénia, construïdes per aquelles persones que van saber fer negoci al voltant del cultiu del raïm moscatell. Una gran proporció de la pansa que s’elaborava a la comarca s’exportava a altres països i, sobretot, a Anglaterra, on aquest fruit deshidratat es feia servir, principalment, com a ingredient del bescuit anglès per excel·lència: el Plum Cake. Va ser una època de bonança econòmica en què s’omplien les butxaques tant els que conreaven el raïm com els que exportaven la pansa i, fins i tot, aquells que importaven fusta per a l’elaboració de les caixes en què s’emmagatzemava i es servia aquest producte. Tal era la producció de la Marina Alta que diversos empresaris anglesos van establir la seua residència a llocs com Dénia, on es va construir l’humil Cementiri dels Anglesos —avui, en cert estat d’abandó— a pocs metres de la platja de Marineta Cassiana. Però la indústria de la pansa tenia els dies comptats. A la destructiva plaga de la fil·loxera, procedent dels Estats Units i apareguda a la Marina Alta a principis del segle XX, caldria afegir les conseqüències de la Llei Seca en el citat país i en la mateixa època. Calia donar eixida al raïm produït a les extenses vinyes de Califòrnia i, com aquesta no podria ser en forma d’alcohol, seria en forma de pansa: el cop final per a la ja malmesa indústria de la pansa a la Marina Alta. Molts agricultors de la comarca van substituir les vinyes per altres cultius, tot i que uns pocs van resistir cultivant ceps de vinya diferents, resistents a la fil·loxera.
La fi de la pansa va suposar l’abandó i progressiu deteriorament de molts riuraus. Afortunadament, alguns es van continuar utilitzant com, per exemple, magatzem d’eines de cultiu, i s’han mantingut en peu fins l’actualitat. Constitueixen no només el vestigi d’una època d’esplendor, sinó també d’una tradició cultural d’aquesta comarca i d’altres municipis de la geografia valenciana. De fet, el més gran d’aquests singulars edificis no es troba a la Marina Alta sinó en la pedania valenciana de Massarrojos, on s’alça el Riurau del Mas del Fondo que, a més, sosté la seua coberta amb una columna de ferro colat procedent del ja desaparegut Teatre Líric de València. Hi ha diversos riuraus restaurats i a la vista de tots, com el Riurau de Ràfol (al peu de la gran masia de la Casanova, Calp), Riurau d’Arnauda (Parc Montaner, Xàbia) o el Riurau del Senyoret (Jesús Pobre, Dénia), entre d’altres.
Però anem a l’origen d’aquestes estructures, és a dir, a l’elaboració de la pansa. El procés tradicional comença amb «l’escaldà», que consisteix en submergir el raïm en aigua i lleixiu bullint, durant uns deu segons, per esquerdar la pell del fruit. Amb això s’aconsegueix que la deshidratació es complete en uns sis dies; en canvi, sense escaldar el raïm, aquest tarda a assecar-se al voltant d’un mes. Després d’escaldar el fruit, aquest s’estén sobre canyissos i, aquests, sobre una esplanada —el sequer— situada al costat del riurau. A la nit, per evitar que la rosada entre al raïm i produisca fongs, els canyissos s’apilen a l’interior del riurau posant tacs de fusta entre aquests, tant per assegurar la ventilació com perquè no s’esclafe el fruit . Al dia següent, els canyissos s’estenen de nou a l’esplanada perquè el sol deshidrate el raïm. Al tercer dia (o a meitat del procés), es dóna la volta manualment a tots els raïms, perquè aquests s’assequen homogèniament i, per descomptat, que no es produïsquen fongs a les parts encara tendres. Si tot ha anat bé, al voltant d’una setmana després des que s’iniciés el procés, el raïm s’haurà convertit en pansa.
Són diversos els municipis que s’han proposat mantenir viva aquesta tradició, la qual cosa duen a terme amb l’anomenada Festa de l’Escaladà en llocs com Benicolet, Terrateig, Montixelvo o Jesús Pobre. A més, alguns riuraus acullen un altre tipus d’esdeveniments que contribueixen al fet que, almenys, els visitants es pregunten què són aquestes belles estructures. Un exemple el trobem a Jesús Pobre, on cada diumenge al matí té lloc el Mercat del Riurau, amb productes artesanals, ecològics i, a més, algun taller i actuació. Col·lectius com l’Associació Cultural Riuraus Vius han impulsat notablement la recuperació i posada en valor d’aquest important patrimoni cultural. Existeix, fins i tot, una Ruta dels Riuraus que permet conèixer alguns dels riuraus més destacats de la Marina Alta. I, per descomptat, hi ha algunes publicacions que aprofundeixen en aquest fascinant món. Una de les més recents i interessants es titula Els riuraus. L’el·laboració de la pansa, obra de Carles V. Fuster.
Riuraus. Un bon motiu (un altre més) per visitar la Marina Alta
Aquestes i altres dades d’interès es recullen al llibre Passejades amb història pel sud-est valencià, ja disponible a llibreries.
